El passat diumenge 16 de juliol es va jugar la fase final del Campionat Nacional Català al Club Amatent de Sant Vicenç dels Horts. En total, vuit jugadors: quatre procedents de la Lliga (en Dani Angelats, la Núria Casanovas, la Míriam López i en Samu Arroyo) i quatre més procedents de la fase prèvia (en Toni Soler, en Siddharta Navarro, en David Bourdois i l’Eduard Llorca).
Abans d’explicar-vos com va anar tot plegat, volem fer menció a l’excel·lent organització de l’amfitrió Dani Garcia amb l’ajuda d’en Pere Vives, que van fer que els jugadors ens poguéssim dedicar única i exclusivament a estar pendents de les llosetes.
Segons la classificació de les fases prèvies, a la primera eliminatòria es van enfrontar en Toni i en Samu, la Núria i en David, en Siddharta i la Míriam, i qui us ho explica amb l’Eduard. Aquesta darrera eliminatòria va ser justament la primera d’acabar, ja que va ser l’única que es va decidir en dues partides. Això sí, totes dues ajustadíssimes (82 a 79 i 87 a 80). Mentrestant, en Samu, que havia vençut al primer assalt (106 a 80) es va quedar amb la mel als llavis a la segona (58 a 59) i va tenir menys sort a la tercera (59 a 74). La Míriam i en Siddharta s’havien repartit les dues primeres partides (82 a 71 i 89 a 98, picant primer la premianenca). No coneixem ningú que, a falta de quinze o vint llosetes, s’hagués jugat un pèsol per l’eliminació d’en Siddharta a quarts, però les llosetes li van propiciar un cúmul de despropòsits que només li van permetre salvar un insuficient empat (72 a 72). L’eliminatòria, a parer de més d’un, més dura, la van protagonitzar la Núria i en David. La Núria es va endur el primer assalt (83 a 72), però com era d’esperar, en David no es va quedar de braços plegats (53 a 69). La definitiva va començar molt de cara per la rubinenca, i els esforços del catalanofrancès per crear el màxim de caos i tenir alguna opció van veure’s frustrats gràcies a les bones decisions de la seva contrincant (100 a 75).
A les semis, la Núria es va imposar amb un molt bon control a en Toni a la primera partida (86 a 62). La segona no va ser tan clara i es va decidir després d’alguna imprecisió (57 a 49). A l’altra eliminatòria, qui us ho explica va sacrificar les granges per assegurar-se el primer punt (89 a 78). La segona, molt més ajustada, va estar a punt de capgirar-se amb un atac d’un granger kamikaze de la Míriam (101 a 100). Us n’haureu adonat que totes dues eliminatòries es van decidir amb dues partides. Convindreu amb nosaltres que és perquè teníem gana i volíem anar a dinar.
Després de la pausa per recuperar forces, la Míriam i en Toni van disputar-se la tercera posició. Un descuit de la Míriam (segurament degut a la distensió) va deixar-la fora de combat a la primera ronda (esperem que entengueu que no podem dir-vos els resultats exactes perquè, literalment, hem perdut els papers). A la segona, la sort no li va somriure gens i en Toni es va fer amb la tercera posició final.
A la final, la Núria es va enfrontar a aquest pesat que s’enrotlla com una persiana explicant-vos-ho i no acaba mai i us fa llegir més del que caldria. Dos bons amics cara a cara a punt d’enfrontar-se per un objectiu desitjadíssim. Tots dos érem molt conscients del que hi teníem a guanyar (el bitllet cap a Essen, però sobretot, estalviar-nos de fer la crònica), però el punt de tranquil·litat ens el donava que no ens podia sortir llufa a tots dos, i en el pitjor dels casos, ens n’alegraríem per l’altre. La primera vegada que jugàvem amb una càmera enregistrant la partida. I com a dada poc o gens útil, la primera vegada que jugàvem drets (per alliberar nervis i tensions, tots dos vam estar d’acord que ens va ajudar).
La primera partida, amb uns merders de ca l’ample al tauler i amb poc temps al rellotge tots dos (que va provocar una imprecisió per cada bàndol a les darreres llosetes), va caure cap al torderenc (96 a 94). La segona pintava molt bé per la Núria, i és per això que el seu contrincant va decidir intentar un atac desesperat a un rellamp de granja. Per entrar-hi, necessitava el monestir amb camí. En cas d’haver-lo robat, encara hi havia feina per fer. Però li va caure a la Núria i allà es va acabar la partida… o això crèiem molts, fins que, a la penúltima lloseta, un atac kamikaze va provocar l’ai al cor dels espectadors i, sobretot, de la rubinenca. Caigués on caigués la recta que connectava camps, però, el signe de la partida hagués estat el mateix i només hagués canviat la diferència (107 a 78). La partida definitiva va tenir moltes alternances i es va acabar decidint amb allò que molts carcassonners estimem i odiem alhora: un 50%. El mazacote amb camí era la peça decisiva: qui l’agafava s’enduia el bitllet cap a Essen. El més curiós del cas és que la Núria el va agafar justament quan va decidir canviar d’opinió sobre quina lloseta robar. Merescudíssima victòria de la rubinenca! (83 a 76)
Ja sabem que us hem fet espòiler, però igualment creiem convenient convidar-vos a veure i viure (o reveure i reviure) la final a través d’aquest enllaç.
Després d’aquesta jornada d’emocions tan fortes, ens acomiadem felicitant la campiona i també aprofitem per desitjar-li molta sort i encert al mundial! Enhorabona, Núria, estem segurs que ho faràs molt bé!
