Nova patacada del combinat català a l’europeu. Aquest cop, el nostre botxí ha estat l’equip polonès. Per part nostra, l’alineació va ser Pere, Samu, Edu i Dani (x2). A l’equip rival, entre altres cracks, hi havia alineat en Tomasz Preuss, un dels pocs privilegiats que poden presumir d’haver guanyat un mundial de Carcassonne.
El premi gros l’hi va tocar a l’Edu, que l’hi va posar les coses molt difícils. No és per ser políticament correctes, que ho diem: a la primera partida el resultat va ser de 100 a 101, i a la segona de 121 a 129, en què el jugador polonès va aconseguir 12 punts a l’última lloseta. Dues partides duríssimes en què va faltar un punt de sort. Us heu fixat que sembla que sempre que jugues amb un jugador de primera línia mundial i es decideix la partida a la sort de la darrera lloseta, cau sempre a favor d’ells?
La primera bona notícia ens va arribar des de Sant Vicenç dels horts: en Dani va controlar molt bé la primera partida (98 a 89). A la segona, no va tenir un control tan absolut, però va fer els punts justos i necessaris per endur-se el punt de la partida (88 a 88). Suat, però suficient. Bravo!
El cronista va començar amb molt bon peu, aconseguint una sèrie de bloquejos que van resultar decisius per aconseguir la granja gran (113 a 84). A meitat de segona partida, amb un lleuger domini català, van aparèixer una allau de monestirs de 7-8 punts directes i recuperables, acompanyat de tapetes que permetien tancar ciutats. Ho heu endevinat, la partida es va girar del tot (89 a 100). A la tercera partida hi havia dues piles diferents: el jugador polonès agafava les llosetes de la pila de les tapetes i el qui escriu, de la dels camins. Una sortida de 20 a 9 amb dos monestirs bastant avançats a canvi de… res! va resultar del tot decisiva (111 a 124). <<Estic llegint la crònica d’un ploramiques>>, teniu tot el dret a pensar. No ho negarem: sempre ens queixem de la sort quan ens juga a la contra però no sempre en parlem quan ens juga a favor. En defensa pròpia, direm que el capi Tercero, omnipresent a les partides, també va expressar el mateix parer en relació a la fortuna d’aquest duel.
En Samu, que si ens descuidem acaba l’últim, no va poder aprofitar el primer assalt (77 a 86). En el segon va aconseguir forçar un empat in extremis que l’hi donava el dret a jugar la tercera partida (102 a 102). En aquesta darrera partida typical Samu (el meeple que desentona és el que no està bloquejat), la clau va ser el tancament d’una gran ciutat que va donar 30 punts (i meeple per les llosetes finals) al jugador polonès (63 a 85).
En Pere va aguantar el ritme de la primera partida… fins les llosetes finals (121 a 124). La segona partida va ser molt completa per part catalana, no donant cap opció a l’oponent (95 a 82). A la partida decisiva, en Pere va començar molt bé, i molt sàviament, va dedicar la resta de la partida a evitar sorpreses (granges o ciutats immenses, o deixar espais per a monestirs de nou punts directes). Al final, 118 a 104.
De l’anàlisi posterior al matx, vam coincidir en fer-ne dues lectures. La primera, súper objectiva, és que l’equip polonès ens havia guanyat. A efectes de classificació, derrota pura i dura que ens complica l’accés a les eliminatòries. Quant a les sensacions, ho vam tenir a tocar: els tres que vam perdre ho vam fer de manera molt ajustada (d’acord que els que van guanyar tampoc ho van fer de golejada, però cap oponent regala res!). No menystinguem el resultat, hem estat a prop de tombar un equip que lidera el grup amb 4 de 4. Aquesta setmana (també diumenge?) ens enfrontem a Romania i mirarem de jugar com a mínim igual de bé que diumenge passat.